Els morts no parlen, de Miquel Aguirre. editorial Llibres del Delicte

És sabut que gairebé mai llegeixo novel·la negra, però de vegades cal fer excepcions. Aquesta n’és una. No podia deixar de llegir “Els morts no parlen” (per raons òbvies) i m’he endut una grata —i divertida— sorpresa.

Si teniu ganes de passar-vos-ho bé, no tingueu cap dubte que aquesta és una bona ocasió. Tots sabem que els gustos i l’humor són molt subjectius, però us puc ben assegurar que tant els que sou de rialla fàcil com de difícil, teniu el riure assegurat.

Us passejareu per Banyoles i comarca —sobretot gastronòmicament parlant— amb uns personatges sortits a l’estil Tarantino o germans Cohen, però que parlen exactament com ho fem nosaltres, els banyolins. Molt bona feina la de l’escriptor en incloure tots aquests nostres localismes (incloent-hi els renecs). Això no vol dir que aquest llibre no pugui interessar a qualsevol lector d’arreu.

Tal i com diu la contraportada del llibre: “en Quimet, un prejubilat que es passa el dia a l’hort a l’espera que la seva dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il·legals.” El mort… tot girarà entorn aquest cadàver i tot s’anirà embolicant d’allò més a mesura que anirà apareixent tota una fauna humana ben particular.

A l’estil d’un vodevil amb una forta càrrega d’humor negre, i enmig d’un paisatge rural com és El Pla de l’Estany, Miquel Aguirre ha teixit una història on tot de personatges grotescos i ineptes tenen la capacitat de complicar-se la vida d’una manera tan il·limitada que tot plegat es torna  rocambolesc, i on els dolents de vegades no ho són tan, i els bons, de vegades, tampoc.