«De mil habitants de la terra, agafeu-ne nou-cents noranta-nou i mireu-los a la cara: són gent humil. Palpeu-los el crani: hi trobareu l’estigma del tirà.»

Panait Istrati és un mestre. Sap explicar històries com ningú. La de la princesa de Snagov, Florea Codrilor, la capitana dels haiducs, la dona «més bonica del país romanès». La del vell moribund que aguanta un ciri mentre conta les seves dissorts. La dels zíngars esclaus. La d’Alexandre Cuza, el pare de la Romania moderna que esdevé un personatge més de la novel·la, elogiat per ser un polític honest i bo.

Ambientada al llac de Snagov, proper a Bucarest i famós perquè hi va ser enterrat, diuen, l’heroi romanès que va inspirar Dràcula, les històries transcorren durant tretze anys, del 1853 al 1866. Amb un control absolut de l’espai i del temps, amb la defensa de la llibertat, dels valors col·lectius enfront de l’individualisme, amb la denúncia de l’ambició i l’abús de poder que és inherent a la condició humana, Istrati ha construït una novel·la dolorosament preciosa que tan aviat és brutal com refinada. Ens sap tocar el cor.