Una novel·la en dos temps sobre dues parelles i sobre els anys decisius de Mercè Rodoreda
La tardor de 1959, en una plaça de Ginebra, un tramvia produeix una forta contusió a Mercè Rodoreda. L’accident es converteix en una frontissa decisiva que l’empeny a revisar la relació amb la seva parella, Joan Prat, i a interessar-se pel doctor ginebrí que l’atén. La convalescència, de més de tres mesos, coincideix amb l'inici de l'escriptura de La plaça del Diamant i condiciona de ple un dels seus períodes més creatius. Uns anys en el quals sobresurten La mort i la primavera i l’inici d’una novel·la autobiogràfica que Rodoreda fa néixer sota el títol d’una serenata de Mozart i que narra el seu enamorament platònic pel metge.
Més de mig segle després, Àtic Dalmau, que ha plegat de professor universitari, es veu abocat a investigar aquests anys tan determinants per a l'escriptora. Cartes, manuscrits, obres perdudes i els escenaris de Ginebra, Viena i París el conduiran a intentar desxifrar el misteri de la creació literària.
