“William Shakespeare s’ha mort avui. Tenia cent vint-i-quatre anys. No se sabrà mai per què havia sobreviscut fins ara. No hi haurà res que ho pugui explicar: ni el seu cos, afeblit pels anys; ni el seu esperit, encara lúcid tot i que ja resignat des de feia temps.”
Som al juny del 2086. Ja ha arribat la fi del món. Només queden dos éssers humans en tota la superfície del planeta: un vell, William Shakespeare, i un jove que explica el final de la història. Aquests últims supervivents contemplen les ruïnes de la humanitat. Les guerres s’han acabat. La set i la fam han desaparegut. Els monstres que l’home havia creat han anat abandonant el món. Calia una destrucció tan gran per poder-se tornar a emocionar davant la simple bellesa d’una rosa? Ha de morir l’home per mesurar la grandesa del que ha estat? Aquestes preguntes són les que es fa el narrador.
