El testimoni extraordinari d’un Josep Pla vulnerable i immens, que transforma una experiència límit en una obra mestra de lucidesa literària.
Als setanta-cinc anys, la matinada del 18 d’agost de 1972, al seu mas de Llofriu, Josep Pla va patir un infart de miocardi. Fins l’endemà no va poder demanar ajuda i rebre la visita d’un metge. L’experiència trasbalsadora d’aquelles hores, i la dels dies posteriors de tractament i convalescència en una clínica de Barcelona, les va relatar amb minuciositat de detalls en un text que és una autèntica joia. Però aquesta peça magistral d’escriptura autobiogràfica ha quedat amagada més de cinquanta anys dins de Notes per a Sílvia (1974), un dels volums de l’obra completa planiana. Ara, finalment, surt a trobar lectors pel seu compte.
Molt abans de l’infart, quan estava a punt de fer quaranta-cinc anys, Pla va contraure el tifus, segurament per la ingestió d’unes ostres en mal estat. De la convalescència d’aquella malaltia, el 1942 en va deixar constància en dos articles que més endavant, reelaborats, va incorporar al volum Articles amb cua (1976). La present edició els incorpora a tall d’apèndix.
Com diu Sergi Pàmies en el pròleg que ha escrit per a l’ocasió, potser amb el temps aquest llibre es vendrà, «a més de les llibreries, a les farmàcies, com un analgèsic i un antidepressiu sense efectes secundaris».
